Han passat ja unes setmanes de la sortida al mercat de ‘AM’, el cinquè treball dels Arctic Monkeys i després d’hores d’estar viciant-me escoltant una vegada i una altra l’àlbum puc arribar a la lleugera conclusió que ens trobem davant del disc de l’any.

I que vingui algú a parlar-me de Get Lucky i Daft Punk, que l’engego a la merda per pesat. Resulta que estava jo tranquil·lament passant el meu any 2012 sense pena ni glòria quan va arribar a les meves orelles super il·lustrades el tema ‘R U Mine?’. Sincerament, feia anys que ja donava als Monkeys per perduts.

El seu primer àlbum, ‘Whatever people say I am that’s what I’m not’, despilfarrava electricitat i essència rockera per tots els costats, però semblava que tota aquesta mel s’havia anat diluint poc a poc, igual que fa el gel en un gintonic o la màgia del sexe sense compromís.

A pesar que el segon treball ‘Favourite worst nightmare’ els havia consolidat seguint l’estela de l’àlbum anterior, Alex Turner, el heartbreaker compositor i cantant del grup, s’havia dedicat a experimentar i a jugar amb diferents estils i sons als seus següents discs d’estudi, ‘Humbug’ i ‘Suck it and see’, cosa que havia fet que alguns perdessin la fe en els que havien de ser la gran esperança mundial dels romàntics del rock. ‘Suck it and see’ mostrava alguns (pocs) tocs de genialitat, que semblaven oblidats a la sort del temps. El malalt mostrava símptomes de millora, i podia sortir de la inconsciència en qualsevol moment.

I com un desfibril·lador d’alta càrrega voltaica, arribà a l’estiu del 2012 ‘R U Mine?’, que venia a ser com el primer tast del que havia de ser el pròxim àlbum de la banda. El “temazo” va encantar a la crítica i al públic, que veien un retorn als orígens, uns Arctic Monkeys de debò, dels bons, dels adolescents que havien encantat a mig món. Turner sortia a declarar llavors que estaven preparant nova merda, que seguirien un canvi significatiu d’estil i composició i que havien après molt en els últims treballs. Sonava una mica, al meu parer, a disculpa. Com si digués: ‘Escolteu nanos, ja sé que no esteu massa contents amb mi últimament, però necessitava passar per Humbug per arribar a on estic anant ara. No m’ho tingueu en compte’. I tant que no. Passaríem per 5 Humbug’s sense problema, per tornar una vegada i una altra a AM.

Aquesta vegada no s’han estat per hòsties i han anat al que toca. A fer una mica de rock’n’roll. A trencar cervicals. A posar catxondes a unes quantes adolescents només amb música. Com ja ens tenen acostumats, l’àlbum pateix un canvi significatiu de so i estil. El rock més pur hi és present, a base d’hipnòtiques melodies de seducció o descàrregues sonores de riffs pesats que et posen la pell de gallina. Es nota encara més la barreja de composicions que a l’anterior treball, incorporant tocs de hip hop, heavy metal, i R&B. Destaca la col·laboració del bo de Josh Homme, de Queens of the Stone Age. A vegades em pregunto si aquests col·laboradors són conscients que provablement els escoltarà molt més gent en aquests 30 segons d’aparició al CD dels Monkeys que si fessin 3 discos sencers amb la seva banda original.

Pel que fa a les cançons a destacar, no podia faltar la gran ‘R U Mine?’, que m’ha fet venir moltes ganes de tocar la bateria aèria al mig del tren, i ‘Do I Wanna Know’, l’altre single, que millora molt al llarg de les escoltes. Significativa qualitat tenen també les dues últimes peces que tanquen l’àlbum i la joia ‘Mad Sounds’, tema que perfectament podia aparèixer a VU, el mític treball de The Velvet Underground que inspira el nom de l’àlbum.

El que dèiem, el disc de l’any i de la dècada. L’únic rival que té Turner ara mateix en el panorama internacional és ell mateix. Que tot això només acabi de començar, i que tinguem aquests Arctic molt temps més.

Marc Grèbol