#0
Avui és un dia trist per la ràdio i per la comunicació en general. Ahir va deixar-nos als 35 anys, una de les veus més agradables i dolces que trobàvem a la ràdio. Tatiana Sisquella ens deixava, després d’una lluita de 7 anys, contra el càncer.
I quan vaig saber la notícia, em vaig quedar glaçat. Impotència, ràbia…Tants anys de lluita amb optimisme i un somriure com el que ella tenia, i unes ganes de viure i de fer coses, acabats així. Injústicia pura i dura.
No la coneixia en persona, tot i que puc dir que era un oient seu. Primer a El Món a RAC1 amb en Xavier Bosch, que avui fa un gran article al Diari ARA, parlant d’ella. Més tard al Minoria Absoluta, també de RAC1 amb en Toni Soler, que també escriu una columna parlant d’ella.
Fins al passat més d’octubre, va estar presentant, La tribu a Catalunya Ràdio, on seguia transmetent fins als darrers dies en antena, aquell optimisme i bon rotllet que la caracteritzava.
Dins meu sento com si hagués perdut un ésser estimat, algú molt proper. Crec que el fet que sigui un càncer el que li hagi pres la vida, ens toca malauradament a tots molt de prop. Per desgràcia tots coneixem algun familiar, amic o conegut, que ha passat per una situació com aquesta. O directament l’hem patit nosaltres mateixos.
No puc deixar de contemplar la seva mirada, plena de vida, amb ganes de fer moltes coses, d’estar amb els seus éssers estimats, i notar com els ulls se m’humitegen. La vida a vegades és molt injusta.
Em quedo amb el gran escrit que el seu amic Albert Om, publica avui al Diari ARA, on la Tati havia col·laborat fins al passat estiu. I també em quedo amb la multitud de missatges d’apreci i d’estima que tothom li tenia.
Descansa en pau.
