#3


Pel que diuen des del mainstream hipster que domina el que ha d’agradar i el que no a la nostra meravellosa i fastigosa època, la tendra veu de Miley Cyrus versionant a Arctic Monkeys sembla que me l’hauria d’estar posant dura, per què se’ns presenta una diva pop bastant més madura, però lluny d’això, veure-la refregant-se en el seu bikini per extraterrestres mentre destrossa un dels temazos del 2013, només pot fer plantejar-me l’existència de realitats paral·leles en què la música no existeixi. I és què en aquesta via cap al triomf de la vulgaritat en que s’ha convertit la tendència pop, en la qual tot val i el gust inculte és més important que la qualitat, sembla que ens hem deixat el respecte i la vergonya pel camí.
En la mateixa línia heretge sortien Red Hot Chili Peppers confessant que havien fet playback en la final de la Superbowl, en aquest complot a escala internacional planificat minuciosament per fer-me plorar almenys una vegada a la setmana. Exigències del guió i dels productors, pel que sembla, van fer que els instruments estiguessin desendollats, cosa que la banda lamenta en un comunicat. Doncs no toqueu, cony, que vosaltres no sou d’eixe món. Que sou uns punkarras. Per fer un article encara més repel·lent mencionaré a Proust, i és que llegint les paraules de Flea m’ha vingut al cap un vídeo amateur en el qual es veia al famós baixista tocant la trompeta a un concert de Nirvana, i m’ha entrat una melancolia pròpia de l’edat. I si amb vint-i-pocs anys m’entren aquestes dèries és que anem molt malament.

Vivim una època complexa musicalment. Les línies entre allò comercial i allò de qualitat es desdibuixen a la subjectivitat de cadascú, i la crítica i les revistes musicals semblen fer-li el joc a certs artistes pintamones, enllumenats pel triomf pop, els ritmes ballables, l’electrònica, els revivals, els sons retro i la mare que els va parir a tots. I mentre Red Hot fa playback, intentarem fer veure que des d’aquí toquem també aquesta màquina centrifugadora de gustos musicals, mantenint sempre un ull fix a l’autenticitat del rock, aquella gran princesa oblidada.
Marc Grèbol
- Publicitat -