El capvespre estava ennuvolat i s’intuïa una tímida pluja. Una d’aquelles tardes de setembre que dubtes si agafar una “rebequeta” per si després refresca. En qualsevol cas, la nit de final d’estiu característica de Barcelona transmetia Energia Fosca, i el grup que més complau en aquestes situacions és El Petit de Cal Eril. La banda de Guissona actuava a les Nits Del Primavera, organitzat al Fòrum, en un concert que destacava per les distàncies de seguretat presents en la nova normalitat cultural.

El Petit de Cal Eril obria el concert amb algunes cançons del darrer “Energia Fosca” (Bankrobber 2019), amb l’habitual vestuari i decorat de la gira del disc; uns monos especials grisos, envoltats d’esferes blanques que s’encenien al ritme del pop metafísic. De les cançons inicials cal remarcar el gran desenllaç de “Pols”, un dels temes més destacats de l’àlbum mencionat.

Després d’aquest primer bloc, parlava per primer cop Joan Pons, protagonitzant un dels seus usuals discursos improvisats, i aquest cop referint-se a la peculiaritat d’aquests nous concerts adaptats a les circumstàncies de pandèmia. Acabat el discurs, sonaven dues cançons versionades de l’àlbum “La Força” (Bankrobber, 2014); “El Cor” i “El Plor.” Ambdós temes amb la seva particular versió, coneguda pels assistents habituals dels seus concerts.

A continuació arribarien un parell de cançons de △ (Bankrobber, 2018), entre elles “Com puc saber el que penses” i més endavant la cèlebre “Ei, sents com refila l’òliba?” de La Figura del Buit (Bankrobber, 2013). Una mirada diferent dels clàssics del grup, que igual que les anteriors esmentades de l’àlbum La Força, arribaven amb una excel·lent versió que feia vibrar a tots els que portem anys seguint l’evolució de la banda. Per acabar no podien faltar els èxits més recents “Sento” i “Ets una Idea”, possiblement els temes més esperats pel públic present.

El tancament definitiu es produïa amb l’última cançó de la banda llançada durant la quarantena, “Close to Me”, a més dels himnes “Som Transparents” i “Cendres”, aquesta última amb una melodia força diferent de la gravació original. Un final sublim per a un concert intens, que va fer acabar dempeus a tots els assistents al ritme de la frase “Som el que nosaltres érem sereu el que nosaltres som”.

El més destacable de qualsevol dels concerts de la banda, són les variacions respecte els temes dels àlbums més antics. Les noves melodies i efectes formats majoritàriament per sintetitzadors i teclat, donen un nou toc als acústics primers àlbums, que fan notoria la versitilitat de la banda. És una llastima que cap dels temes estigui disponible a les xarxes, però és un dels molts alicients que suposa anar a veure al grup en viu.

En resum, El Petit de Cal Eril segueix a la seva, i demostra en aquest tipus de concerts que és una de les bandes amb més màgia del país. Joan Pons remarcava durant el concert que de vegades no és necessari aplaudir, ja que tots som iguals i aplaudir-se a un mateix no té gaire sentit. Així i tot, cal aplaudir-nos a nosaltres mateixos per bandes com la seva, que t’evadeixen de tot el que no importa durant hora i mitja, per poder tornar a la realitat amb ganes de seguir vivint juntament amb allò que et fa sentir lliure, perquè amb tan sols aquestes val la pena viure.