“Ai, Manel! Quina sort tenim de tenir-vos”. Aquestes han sigut, segurament, les paraules que moltes persones (servidor inclòs) han pensat per dins en acabar el concert del grup revelació del 2008 al Festival Acústica de Figueres. I és que el grup barceloní ens té ja massa mal acostumats a uns directes sublims, i la vetllada d’avui no ha sigut cap novetat en aquest sentit.
Manel porten un directe “Per la bona gent”, aquella que recorda les cançons mítiques amb una nostàlgia i un amor incondicionals, però també aprecia la bellesa i l’autoexploració que respiren els nous temes. De fet, és aquest mateix col·lectiu que dóna títol al seu darrer disc, el que han presentat al llarg de la nit a Figueres, tot i que avui en dia és difícil considerar-lo “el nou disc de Manel”.
La tropa de Guillem Gisbert han encadenat un repertori ja conegut pels antics visitant d’aquesta gira. Han donat una importància remarcable a les “noves”, com “Les estrelles”, “Formigues” o “Aquí tens el meu braç”, però revisitant amb una cura “manelística” els grans èxits. Tot i haver-los pogut gaudir abans, escoltar en directe les reimaginades “Benvolgut” o “Captatio Benevolentiae” és meravellós, cada cop.
Però si destaca una cançó revisitada del grup és la -aparentment- impossible combinació d'”Al mar!” amb els samples de “Mi gente“, de J Balvin. Aquest còctel malabarista que els serveix per abaixar el teló és, probablement, una de les millors coses que li ha passat a la música en català.
La posada en escena dels “benvolguts” Manel segueix funcionant igual de bé que el primer concert de la gira. Ah, i els passos de ball de Guillem Gisbert segurament passaran de moda el mateix dia que passi de moda el Barça, amb Messi o sense. Tot i la seva capitania clara dalt l’escenari, el paper que juga la resta de la banda segueix sent crucial. Els moments de performance grupal donen ritme al directe i ajuden a crear aquests segments dins i entre les cançons, exclusives de concerts, que fan recordar-te que estàs veient a Manel en directe.
I són aquests petits moments, aquests petits detalls que el grup deliberadament ha col·locat al llarg del repertori amb una subtilesa, que sembla fet “per un especialista”, que fan que els directes de Manel passin a una segona fase, a un nivell superior. Per què a tots ens agrada cantar a ple pulmó “Teresa Rampell”, però, què en pensem del discurs de Guillem Gisbert abans de “Jo competeixo”? Quin moment. Impossible d’aconseguir en un disc amb la mateixa intenció i intensitat.
Sigui per què sents que et fan veure les estrelles o et fan veure el mar, o sentis que et fa pujar la serotonina, sempre hi haurà una bona excusa per gaudir de Manel en directe. Per part meva, a ells els hi diria que aquí tenen el meu braç, la meva cama i el meu cor, si volen. Invencibles davant qualsevol mena de sabotatge, el grup revelació del 2008 no han seguit el consell d’en Miquel i l’Olga, per què -tot i el que la seva discografia ho pugui insinuar- no han marxat mai.
