Encara no has escoltat el disc de Manel? Tranquils, és una pregunta retòrica i segurament força freqüent les primeres setmanes d’octubre. Sense saber ben bé el perquè, cada cop que Manel presenta un nou disc es transforma en tot un esdeveniment nacional i es converteix en el primer punt a l’ordre del dia de totes les tertúlies. Ara, amb una mica de temps per pair tot aquest tifó de crítiques en calent i, a les portes de l’estrena d’aquest àlbum, bisturí en mà comencem la crítica del “Per la bona gent”, cinquè disc d’estudi de Manel i primer autoeditat.

Manel no ha estat mai un grup conformista, partint d’aquesta premissa cada vegada que han creat un nou àlbum ho han fet amb la voluntat transformista i transformadora per no perdre l’essència. Sí, adéu als instruments acústics, ja ho van deixar prou clar amb el disc “Jo competeixo”, l’electrònica havia arribat per quedar-s’hi. I benvinguts tots els ritmes que han incorporat de la música urbana i les noves tendències musicals. Realment ben poc en queda, per no dir gens, de la sonoritat d’aquell “Els Millors Professors Europeus” però alhora en aquests 10 anys han teixit un segell genuí que impregna d’un “nosequé” els dotze temes, un estil Manel.

El single ‘Per la bona gent’, com a punta de llança i avançament del disc, ja va esdevenir tota una declaració de principis i una advertència de cap a quin cantó havia fet un cop de cintura el quartet. Guillem Gisbert i la seva velocitat vocal pronuncia perfectament els versos de la tornada en uns tresets al més pur estil dubstep. Una tornada buida i fosca completament anòmala de la música pop, potser tal com l’havíem entès fins ara, ens avança que trencaran qualsevol estructura de cançó melòdica-clàssica.

I amb aquest single introduïen una nova paraula en el vocabulari popular, samplers. Encara que no tothom ho pronunciï de manera adequada tothom ha captat el significat d’aquest concepte desconegut per gran part de la població però alhora tan freqüent en aquest disc i en altres artistes. Diguem-ne que d’això n’hem fet un verb a la catalana, per poder dir que Manel ha samplejat l”Alenar’ Maria del Mar Bonet, que a la vegada ha servit per descobrir a tota una generació aquest treball.

Des d’aquell memorable Palau del 2010 s’han consagrat com una institució i han pujat a dalt de tot de l’star system català (si en podem dir així) per assolir una aura de pioners en tot el que fan, un títol difícil d’aconseguir si no evoluciones amb les exigències de la música més mainstream -i no tant- i amb la voluntat de reinventar-se contínuament. Possiblement aquest equilibri que han mantingut creant “tendència” en una nova sonoritat però alhora llegint els gustos del gran públic els ha donat una fama digna de ‘Boy Band’. Ni més ni menys aquesta és la temàtica del single homònim que a base d’un ritme a cavall del funk i disco expliquen peripècies poc autobiogràfiques. Sense deixar de banda el videoclip, que brilla en la seva màxima expressió aquest tema d’estètica tan pròxima al famós videojoc Just Dance.

Fixem-nos amb l’ordre del disc completament premeditat i amb una intenció efectiva. Així doncs, la primera ‘Canvi de paradigma’ ens introdueix lentament en una nova sonoritat alhora que adverteixen que aquesta potser no és al gust de tothom. “Va ser eficaç el foc, tonificant” exclamen buscant nous modes de producció en una tornada sincopada amb molt eco, panoramització i contramelodies.

Difícilment es podia preveure que musicarien dos versos del poema “La Formiga” de Jacint Verdaguer, però semblen fets a mida en aquesta història de ‘Formigues’ (en tots els sentits) que a ritme de tecno dels 80 expliquen una distòpia basada en una invasió de formigues.

‘Aquí tens el meu braç’ sampleja els cors de ‘Vine a la Festa’ d’Els Pets. Beats molt treballats a ritme de reggae i un baix providencial converteixen aquest tema en la banda sonora de qualsevol local underground. Amb una forta reverb la cançó busca les tensions fins a arribar a una tornada de melodia simple, enganxosa i repetitiva però amb un final obert.

‘Adela i el marge’ mostra la versió més folk de Manel amb l’acústica, equalitzada amb certa intencionalitat, al centre d’atenció i una tornada força lluminosa. És l’exemple més gran que la senzillesa de pocs elements ben estructurats pot fer una gran cançó.

La força d”Els entusiasmats’ et marca des de la primera vegada que sents aquest tema plagat de recursos mainstream i sons urbans. Distorsions i vibracions enriqueixen aquesta crítica de la societat de l’espectacle que estem instal·lats.

‘Amb un ram de clamídies’ sampleja un fragment de ‘Ràdio Capvespre’ que Maria Cinta va compondre amb Josep Maria Bardagí. En una estètica de cançó d’amor s’amaguen aquestes clamídies, que perfectament podrien ser una espècie de flor aromàtica tot i ser un gènere de bacteris.

Roger Padilla canta ‘Les restes’, la peculiar història d’un cap d’obra amb evidents similituds a l’Aladí de Walt Disney. La pulsació que marca el contratemps de les agulles d’un rellotge evoca al pas del temps. Després d’una tensió creixent el tema es buida amb una caixa de ritmes molt simple que desemboca a un final explosiu ple d'”oli de sobrassada”, sintetitzadors i guitarres elèctriques.

‘Tubs de ventilació’ és la psicodèlia més exuberant de tot el disc, una vàlvula d’escapament per alliberar la repressió de la vida monòtona.

Guillem Gisbert adapta la lletra de ‘Stars’, de la cantautora nord-americana Janis Ian, per parlar del preu de la fama i una reflexió de la profunda decadència de les estrelles. I per acabar una estrella, “Santi” Sisa, com diria la gravació d’El Gato Pérez, col·labora en ‘El vell músic’. Al més pur estil galàctic de Sisa, aquest tema és l’ingredient perfecte per tancar un local hipster de Gràcia.

Un disc breu però de consum gurmet, amb matisos i molts elements a analitzar. El dia que puguem catalogar aquesta sonoritat, i cada dia hi som més a prop, com un gènere pop aquest àlbum representarà una bona transició a les noves tendències musicals cada dia més influents i populars a la indústria.

 

Deixa el teu comentari!