Ai en Rex… En Rex és un d’aquells artistes que mai em deixarà de sorprendre. I aquest últim disc no n’ha estat una excepció, encara que hi ha un punt en què em vull aturar ja d’entrada. Pony” és un gran disc, és l’essència Rex Orange County amb totes les lletres, però hi ha una gran diferència entre aquest últim disc i tot el que havia fet fins ara.

Si bé els seus dos treballs, sobretot “Apricot Princess“, eren “esprints” i temes que entraven a la primera escoltada, Pony” és una carrera de fons. Les cançons que trobem en l’últim disc de Rex Orange County són més difícils d’entrar-hi, si més no, més complicades d’entendre a la primera escoltada. És això un factor negatiu? No necessàriament, però sí que cal avisar als fans d’en Rex que no s’esperin trobar a “Pony” el mateix tipus de cançons que coneixíem fins ara.

Ara toca entrar ja en matèria. “Pony” té cançons espectaculars, temes que recordarem molt temps després d’haver “abandonat l’àlbum”. De fet, una de les coses que més m’ha sorprès ha sigut el criteri ha escollit en Rex a l’hora de triar els singles. ’10/10′ ha sigut la primera cançó llançada com a senzill per anar avançant l’àlbum abans del seu llançament. No és pas una cançó dolenta, però no és ni de lluny la millor del disc ni la que sintetitza millor l’estil d’aquest.

Com a senzills també tenim ‘Face to Face, un tema que té un particular començament que m’ha semblat el millor de la cançó. I l’últim senzill que va treure “pre-àlbum” va ser Pluto Projector’, el millor dels tres, tant per la seva lletra com per les melodies fluctuants i tendres que va “projectant”. És una llàstima que utilitzi una base rítmica electrònica que li queda força malament i et treu força de la cançó.

I parlant d’això, m’agradaria recalcar un dels punts que més m’han desagradat i decebut d’aquest disc. Estic parlant de la utilització de bases rítmiques pre-gravades en comptes de bateries acústiques tradicionals, com portava utilitzant fins ara. Aquest aspecte em sembla un moviment per part d’en Rex cap al hip hop i el pop electrònic d’avui en dia, i és un fet que a mi em treu totalment quan estic escoltant una cançó del disc. Cal dir, també, que no tots els temes fan servir aquestes bases ni de la mateixa manera.

I és que, en general, l’electrònica hi és molt més present en aquest “Pony” que en els seus anteriors treballs. Les cançons a guitarra han desaparegut, de la mateixa manera que les acústiques a piano a l’estil de ‘Hapiness(Apricot Princess”, 2016). Suposo que els artistes han d’anar creixent i evolucionant, i si alguna cosa es nota que Rex Orange County ha fet en aquest últim disc és créixer.

Les orquestracions i les produccions en aquest àlbum són unes deu mil vegades superiors a les dels seus últims treballs. De fet, crec que hi ha algunes cançons del disc que han aconseguit arribar al nivell d’excel·lència al que han arribat gràcies a les altes cotes de producció de “Pony“.

En definitiva, Rex Orange County ha evolucionat com a músic cap a un espai més pop i electrònic que ha sabut emplenar amb la seva increïble essència i esperit, cosa que és molt important. S’ha venut a les noves modes? En part, sí. Ho ha fet seguint el seu estil i mantenint la seva essència? Totalment.

EL MILLOR

– L’última cançó del disc ‘It‘s not the same anymore‘, una preciosa balada que et fa passar per uns 4 estats d’ànim diferents i t’enganxa com cap altra cançó del disc

– Les lletres dels temes: treballades i seguint un fil argumental molt a l’estil de Rex Orange County

– Els moments en què les polifonies vocals d’en Rex sobresurten per sobre de tot el que pugui sonar. Simplement, meravellós.

– Els moments d’influència màxima del jazz, en què entren tota la secció de vents i els temes cobren una força inimaginable.

– ‘I Never Had the Balls’, ‘Pluto Projector’, ‘Always’ i ‘It Gets Better’

EL PITJOR

– El moviment cap al mainstream que ha fet en alguna cançó, que no li acaba de quedar bé.

– La utilització de bases rítmiques electròniques pre-gravades. No ho facis Rex, no ets Tyler, The Creator.

NOTA: 8

Deixa el teu comentari!