Mike Rosenberg no deixa indiferent. Si bé he entrat en aquest concert tot esperant una actuació que seguís els típics patrons on s’alternen les novetats amb les cançons que sonen a la ràdio fins a la sacietat -perquè tothom pugui participar millor o pitjor al ritme del directe-, la idea s’ha fet bocins al meu cap des del mateix instant que els llums s’han encès i l’he vist trepitjar l’escenari.

Passenger té bon gust, no només en la música sinó també en les amistats que tria com a teloner, i és que en aquest concert s’hi han reunit tots els ingredients necessaris per crear la màgia d’una comunicació no verbalitzada entre cantautor i públic; un públic divers en tots els aspectes.

El seu aliat, Stu Larsen, escollit per precedir-lo, ha calmat durant 15 minuts, la impaciència que es respirava. Tan sols ens ha ofert tres cançons, ras i curt, alternant els seus dos temes, un versionant Fix You de Coldplay, tot convidant-nos a buscar-ne la seva col·laboració amb els britànics, en els vídeos que corren per la xarxa.

No sóc aquí, però, per fer un monòleg sobre Stu Larsen -el teloner tan ben triat que hem pogut apreciar i alguns de nosaltres descobrir- i com ens ha fet entrar en calor tot i la breu actuació -menys de 15 minuts!-. La seva veu i la guitarra han estat més que suficients per deixar-nos la mel als llavis, esperant en un silenci emmudit davant aquest preludi del que s’acostava.
Només entrar, i un cop fetes les bromes de rigor sobre el domini de la llengua autòctona, Passenger ha començat animat amb Live’s for the living.
No han faltat com a benvinguda els espontanis entre el públic, com és el cas d’un home declarant-se-li a crits després de la seva primera cançó (crit al que ha respost amb molta agilitat, per cert) o uns joves suplicant-li Eye of the Tiger, la qual ens ha promès que tocaria més endavant -i així ho ha fet, com a bon gentleman que és- tot explicant-nos que la seva visió de l’espectacle era anar in crescendo per arribar a l’èxtasi.
Ha fet un pacte amb el públic, exposant ja d’entrada les idees bàsiques del que esperava donar i rebre aquella nit: ens ha volgut regalar cançons animades per ballar i cridar a ple pulmó; però també ha demanat a canvi silenci per les peces més tranquil·les -un silenci que s’ha respectat fins al punt que ell mateix ha tallat una cançó, sorprès per l’espontània ambulància que ha passat de llarg als carrers de marina i que tothom ha pogut sentir-.
Malgrat les moltes novetats que ens ha brindat, Passenger ha interpel·lat directament el públic i no ha escatimat en sarcasmes ni ironies a l’hora de, més enllà de fer seva la gent, aconseguir que ens apropiem de totes i cada una de les seves cançons. S’ha fet pregar a l’hora de tocar els èxits que l’han portat a la fama (buscant amb encert que el públic restés frisós davant cada una de les noves peces) i s’ha mostrat crític tant amb el món de la música com amb les noves tecnologies o la mentalitat actual de la massa… i la resposta a la mescla que ens havia preparat no s’ha fet esperar: els riures inicials amb què ha introduït Riding to New York han anat apagant-se en conèixer la història que amaga aquesta peça fins a arrencar-nos l’emoció de poder-la escoltar en viu -tan sols un dels molts exemples que ens han posat la pell de gallina durant el concert-.
La negociació pel pacte inicial ha estat contínua al llarg del concert, fins al punt que en Mike ha convençut absolutament tothom perquè no es fessin vídeos ni fotografies de la seva darrera cançó i tothom deixés les càmeres per viure els últims minuts en el present i deixant-nos seduir cap a l’èxtasi… Afortunadament alguna gravació de veu ha quedat, ja que aleshores ha captat tant l’atenció de la gent que fins i tot hem oblidat que encara teníem algun dispositiu encès.
Si el públic barceloní ha fet quelcom aquesta vegada, sens dubte, ha estat aconseguir que Passenger quedés igualment corprès per l’ambient i el bon humor que es respira en aquesta ciutat, assegurant-nos que repetirà tan aviat com pugui la seva visita -i a jutjar per l’Eye of the Tiger així serà-. Mike ha provocat unes ganes irresistibles d’escoltar el seu nou àlbum, sense el qual es farà difícil subsistir fins al març de 2014.
Finalment, i per no allargar massa aquest monòleg, destaco quatre moments brillants que ha tingut la nit:
– L’enllaç instrumental que ens ha conduït a un sorprenent The Sound of Silence -versió de Simon and Garfunkel que al públic li ha costat un xic d’identificar; però que, aquells qui ho hem fet, hem esclatat a cantar sense aturador-.
– La improvisació i les temptatives que Passenger ha anat proposant, com ara deixar de banda el micro per cantar a ple pulmó amb l’única companyia de la guitarra davant el públic quiet però vibrant, organitzar els cors de l’audiència i deixar-se portar per les propostes del públic.
– La manera com el públic ha corprès Mike Rosenberg tot taralejant improvisadament la seva darrera cançó, Scare away the dark, per reclamar que tornés a l’escenari; aconseguint que, lluny de tocar les dues extres previstes, es decidís a allargar fins a una tercera cançó (dos directes en primícia, i per acabar un Holes que ha fet vibrar sala i escenari).
– I, per acabar, el regust agradable que ens hem deixat entre tots mentre hem anat marxant de Razzmatazz, cantant “Stand by Me” -gran cançó que Razz ens ha posat mentre ens arreplegàvem cap a la sortida… -. I és que, en un bon concert, el públic també hi té molt a dir!

Vídeo d’un moment del concert

Anna Manich

Deixa el teu comentari!