Feia molts anys que tenia ganes de veure a Jamie Cullum en directe, però el preu de les entrades quasi sempre m’havia fet enrere. Pensava, val la pena pagar més de 50 euros per ell?

Aquest cop, els preus rondaven els 40 euros i vaig dir-me, va ara sí. Aviam què tal.

Vaig sentir a parlar d’ell per primer cop amb el disc Twentysomething, i tot i que mai vaig escoltar-lo intensament, allà estava, fent les seves cançons i enamorant al públic i a la crítica amb aquesta peculiar mescla de jazz i pop, que els més puristes van criticar durament.

Ahir anava cap al Poble Espanyol amb la sensació que passaria una gran nit. I per uns moments al veure els teloners vaig pensar que no seria així. No sóc molt amant del flamenc, tot i que reconec que si t’agrada doncs ho gaudeixes. Però arribar al Poble Espanyol i escoltar aquelles lamentacions i crits van fer-me pensar si la nit continuaria així de dura.

Per fi a les 10 i pocs minuts, va sortir Jamie Cullum i tota la seva banda i ja des del primer instant vaig comprovar que ens esperava una nit memorable. Energia, bon rotllo, bon directe, una veu personal i uns músics que saben el que fan.

No sóc un gran expert en les seves cançons, però sí que hi havia algunes que coneixia més que altres. I tot i això, totes em van enamorar. Quin show, quin directe, quins solos, quins salts des del piano…

Interactuant amb el públic en tot moment, explicant en anglès petites històries que té o ha tingut amb la ciutat de Barcelona i amb les noies. La vetllada es va fer molt amena i va passar volant. I això que sortíem del Poble Espanyol als voltants de les 12!

L’únic “però” que li poso a la nit, no va ser culpa de l’artista, sinó del públic. I és que el fet de fer aquesta espècie de jazz-pop, provoca que entre els assistents hi hagi autèntics amants del jazz i també del pop i et trobis amb crits i aplaudiments quan no toca, gent parlant enmig d’una cançó o d’un solo (la cervesa a vegades ajuda a incrementar els riures i els crits) o moments més propis d’un concert d’un cantant pop del moment, que no pas de l’excel·lència que hi havia a l’escenari.

La nit va acabar amb la interpretació del tema principal de la pel·lícula Gran Torino amb introducció inclosa dedicada a la ciutat de Barcelona. On per cert, va aprofitar per dir-nos que l’any vinent tornaria. No serà l’únic. Jo no hi faltaré, costi el que costi.

Marc Clapés