Satellite Stories són una d’aquelles bandes que quan els descobreixes no te’n pots desenganxar. Unes melodies enganxoses que no et pots treure del cap fan que quan t’assabentis que tornaran a tocar al teu país, corris a adquirir una entrada per veure’ls.

Era el meu segon cop, el primer també va ser a Razzmatazz i també en aquestes sessions de RazzClubs a altes hores de la matinada. I un cop més van sonar genials.

Tenen un estil que ens recorda a Two Door Cinema Club i a altres bandes per l’estil i suposem que per això o pel que sigui, han decidit que el tercer disc Vagabonds soni una mica diferent que els anteriors.

El directe d’ahir va començar precisament amb el tema que dóna nom al disc.

El fet de fer un concert a quarts de 3 de la matinada d’un divendres a una sala com Razzmatazz, provoca que potser molts dels que estaven a la sala no coneguessin al grup, això no impedís que saltés, ballés i s’ho passés bé amb les cançons d’aquesta banda finlandesa.
Però el grup té algunes cançons que sonen habitualment a la sala i això feia que ràpidament la gent s’hi enganxés.

És el cas de Kids Aren’t Safe in the Metro, una de les que no va faltar.

Del nou disc vam escoltar algunes bones cançons com el primer senzill The Trap, que perfectament podria haver format part dels dos anteriors treballs i que va sonar de manera impecable.
En els pròxims dies penjarem l’entrevista que els companys de la redacció del PNDR van fer als membres del grup per parlar d’aquest nou disc i del nou so que han fet.

Una de les cançons més aclamades del concert va ser Campfire, l’anterior senzill del grup, protagonista imprescindible del disc Pine Trails i que ens va deixar amb ganes de més festa. I és el que confeti ja el teníem!

A aquestes alçades de la pel·lícula, pensem que Satellite Stories ja es mereixen un concert a un horari més raonable. Motius per omplir la sala, estan més que assegurats.

Marc Clapés