La nit de dilluns va començar amb l’actuació de Colton Avery, que per culpa del trànsit de la ciutat de Barcelona em va ser impossible de veure.
Per sort sí que vaig poder veure el gran Tinie Tempah, que tot i tenir la majoria de ritmes enregistrats, va fer saltar i ballar a tot el públic com si no hi hagués demà.
L’espera es va fer més breu gràcies a una dosi de balls que el raper i el seu inseparable DJ van oferir-nos durant més de mitja hora.
Després d’una selecció d’èxits actuals, on no va faltar Taylor Swift, Mark Ronson o James Bay, es van apagar els llums i la gent va començar a cridar.
De la part final del recinte es va començar a veure un grapat de persones amb llums de color verd que anaven desfilant en direcció l’escenari, gràcies a un passadís que s’havia format. I enmig d’aquelles persones anònimes també hi havia algun dels components del grup, entre ells el cantant Danny O’Donoghue, que anava saludant a tothom que podia.
Un cop a sobre l’escenari va començar a sonar les primeres notes de Paint the town green.

Ja des del primer instant, es va notar que la gent se sabia les cançons de memòria i que no pararia de cantar-les al llarg dels més de 90 minuts que va durar el concert.
La banda irlandesa va combinar a la perfecció temes dels seus primers discs amb peces incloses en aquest darrer No sound without silence, sense que es notés cap diferència en la reacció del públic. I és que The Script és una banda amb molta tirada i s’ha de dir que estan molt mimats per les emissores de ràdio que fan sonar els seus temes gairebé cada dia.

El cantant va mostrar un gran feedback amb el públic català des del primer instant. En molts moments va baixar de l’escenari, es va acostar als seus seguidors i fins i tot es va passejar per la pista i va cantar una de les cançons del disc, mentre amb una càmera ho filmava tot.
The Script van debutar el 2008 i des de llavors no han parat de recollir èxits. Però del primer disc, tothom recorda encara The Man Who Can’t Be Moved, tema que ens va interpretar des del piano, amb unes espelmes d’allò més càlides i amb un final a capella per part de tot el públic català o irlandès (hi havia uns compatriotes seus, una mica pesats en alguns moments, que es volien fer notar més del que era necessari).

Després de temes com Six Degrees of Separation i It’s Not Right for You, va arribar el moment d’abandonar una estona l’escenari, per tornar i rematar la feina.
La gent tenia ganes de més i cridava “En volem més” o cantava el crit futbolístic de “oe oe oe”. Per sort l’espera es va acabar i van tornar per interpretar una sensacional The Energy Never Dies, una dosi d’energia molt potent per encarar una recta final d’allò més intensa.
Un cop finalitzada va ser el torn de For the First time, una d’aquelles joies que trobàvem al disc Science & Faith.
Amb un joc de llums d’aquells que són bonics de veure, la banda ens va tocar la fibra amb No Good in Goodbye.

Però la cosa no es podia acabar aquí. Encara en faltava una! Tothom sabia que no marxarien sense tocar-la i així va ser.
Hall of fame, una de les cançons amb més èxit de la banda irlandesa i que van compartir amb Will I Am de Black Eyed Peas, va sonar per finalitzar un concert d’allò més treballat, per un grup que sap cuidar al seu públic.

Marc Clapés