Dissabte a les 4 de la tarda i amb una calor extrema, començava una nova edició del Canet Rock i ho feia amb un grup molt recomanable, Pablo and the Appelheads, que esperem veure en un futur en un horari amb més assistència! S’ho mereixen de llarg.
Posteriorment van actuar els guanyadors del concurs del Canet Rock, que van tenir el privilegi fer-ho en un escenari on posteriorment hi pujarien alguns dels referents de la música del nostre país.
Bikimel, que estan a punt de publicar nou disc, Morir d’un llamp, van ser els següents, seguits del gran Cris Juanico, que sempre és un plaer de veure en directe!
A les 6 i pocs minuts de la tarda i seguint l’escaleta prevista va ser el torn dels Projecte Mut, que van desplegat tota l’energia i bon rotllo que els caracteritza. Entre els temes que vam escoltar, Alegria, Junts (la nova cançó de TV3 i Catalunya Ràdio), No t’estim o la necessària En la nit artificial.

Joana Serrat va pujar a l’escenari i va combinar cançons en català com Princesa de colors i temes en anglès com Green Grass o So Clear, que van encaixar a la perfecció en un festival obert de ment i on la bona música fa acte de presència.
Després va arribar un dels moments especials de la jornada. L’actuació de Sanjosex amb amics. Bons amics, com Mazoni, Bikimel o Quico Pi de la Serra, un dels artistes que van participar fa 40 anys en la primera edició d’un festival que ha tornat a néixer, però que no s’ha oblidat d’aquells artistes que al seu moment feien tant per la cultura catalana. I això és d’agrair.

La iaia, en la seva única actuació en molt de temps, va oferir uns moments d’eufòria on no van faltar moments inoblidables com quan alguns dels membres de La banda impossible van pujar a l’escenari a ballar al ritme de L’ós.
Un públic molt participatiu que s’ho ha passat d’allò més bé i que tenia ganes de més, tot i la calor que es vivia i que t’obligava a refrescar-te en algunes de les moltes zones de beure que aquest any hem trobat. Un aspecte que s’ha millorat i s’ha de dir.

Joan Dausà va venir a presentar la banda sonora de la nova pel·lícula de Dani de la Orden, Barcelona nit d’hivern. Com sempre acompanyat del seu inseparable piano, va interpretar amb l’ajuda del públic el tema Que sigui avui. Així mateix, també ens va regalar Jo mai mai, una de les imprescindibles del seu repertori.

Els Amics de les Arts van venir a interpretar els hits que els seus seguidors havien triat i no hi van faltar temes com Deja Vu, L’home que treballa fent de gos, Monsieur Cousteau, Ja no ens passa o la preciosa Louisiana o els camps de cotó, en un dels moments més tendres de la jornada.

Poc després de les deu, començava l’actuació de la Companyia Elèctrica Dharma amb Comediants per commemorar els 40 anys de CanetRock, efemèride que va culminar amb l’actuació de Josep Maria Mainat, que va oferir als assistents alguns temes mítics de La Trinca.

Un dels plats forts de la nit, va ser La Banda Impossible, on trobàvem a artistes com Lluís Gavaldà, Gerard Quintana, Quim Mandado, Natxo Tarrés o Pemi Fortuny que tornava a pujar a un escenari després de molts anys i que va ser ovacionat per tothom.
Al llarg de l’actuació vam poder escoltar temes com Camins, L’empordà, El vol de l’home ocell, Corren (amb la participació d’Alguer Miquel de Txarango) o Mai diguis mai a un mai, entre altres. I a destacar el moment que Salva Racero i Pemi Fortuny, les dues veus dels Lax van compartir junts el gran Miami Beach. De pell de gallina.

La nit va seguir i ho va fer amb Els Catarres que van interpretar algunes de les noves cançons com En peu de guerra, Estels al vent o El món és teu. Tampoc van faltar temes com Vull estar amb tu, Tokyo o Seguirem lluitant.

La motivació era màxima. Els Catarres van deixar el nivell festiu molt alt, però això no podia decaure. Va ser el torn de La Pegatina, que tot i que més d’un es preguntés perquè actuava un grup que no fa ni rock ni té masses temes en català, allà estava repartint bon rotllo i festa entre un públic d’allò més entregat.

Després va tornar el rock amb els Lax’n’Busto, en la seva primera actuació, molt esperada, després de l’absència de l’any passat.
Salva Racero com sempre ho va donar tot i més! Temes com T’estimo molt, Tinc fam de tu, La meva terra és el mar, Tornarem o Llença’t que mai falten.

Els estimats Oques Grasses van ser la penúltima banda en actuar i fer vibrar a tothom amb les seves cançons, com Sexy, Cul o Fill de Maria. Com sempre tot va acabar amb el públic mig despilotat cantant Passos importants.
La festa la van rematar els Txarango, que un cop més repetien al festival. Músic de carrer va ser la primera a sonar, d’un fi de festa que es preveia intens i sense temps per descansar. Els temes més alegres del grup van sonar, però també hi va haver temps per posar-nos romàntics amb Quan tot s’enlaira, Tant de bo o La dansa del vestit.
Va sortir el sol i la música es va apagar, fins a l’any vinent.

Marc Clapés

Deixa el teu comentari!