Dijous es va donar el tret de sortida a la vuitena edició del festival Cruïlla Barcelona amb Asian Dub Foundation, però no va ser fins un dia després que actuaven gran part dels artistes importants d’un festival, que tant et pots trobar rock, com mestissatge, r&b o trip-hop.
Divendres va ser el dia de Jamie Cullum, un d’aquells artistes que sempre agrada veure en directe i que ho dóna tot. Un públic molt variat, alguns eren seguidors del cantant i repetien la lletra de les seves cançons, mentre que alguns altres només semblaven reaccionar amb les més conegudes, com Everything you didn’t go, que es va popularitzar gràcies a un anunci.
Sigui com sigui, tenir a Jamie Cullum al cartell és ja una victòria assegurada. Salta, balla, es marca solos i canta d’una manera que t’atrapa i t’enamora. Bé pel Cruïlla i per ell, que un cop més ha repetit actuació a Barcelona.
Just quan Cullum finalitzava el concert, havia de començar el de Of Monsters and Men, a l’escenari PayPal, però el baixista del grup es trobava ingressat a un hospital i aquest fet va provocar un retard en l’inici de l’actuació i també en la durada del concert.
La banda va aparèixer per fi i tot i un inici bastant fred, de mica en mica es van anar posant a tothom a la butxaca.
El seu nou disc no és per llençar coets, però igualment ens regalen bons moments. Tot plegat amb una il·luminació excessiva que no deixava veure absolutament res des d’algunes zones.
La banda va cloure l’actuació amb una de les més conegudes i animades, Little Talks.
- Publicitat -
Un dels artistes més esperats de divendres era Kendrick Lamar, que va oferir un espectacle la mar de distret i sorprenent. Bona reacció per part de la gent, que omplia massivament la zona propera a l’escenari Estrella.
Lamar repetia a Barcelona, després de la seva actuació al Primavera Sound l’any passat i aquest cop ho feia amb disc sota el braç, el notable To pimp a butterfly, molt ben rebut per la crítica i el públic i dels més venuts aquest any.
En directe van sonar algunes de les noves cançons, però també dels seus altres treballs.
Encara que sembli impossible, no tota la gent estava veient Kendrick Lamar. A l’escenari Time Out, actuaven una de les revelacions del festival, Vintage Trouble, un grup que va enamorar als qui no els coneixíem i que va acabar de provocar l’èxtasi als que ja sabien d’ells.
Un directe perfecte amb moltíssima gent i un so que va del rock al blues i que recomanem fervorosament des d’aquí.
La seva darrera referència musical es diu 1 Hopeful Rd i es va editar fa pocs mesos.
La música va seguir amb el jazz i l’ska dels australians The Cat Empire, que feien ballar a tothom amb les seves cançons plenes de ritme i bon rotllet.
Vam poder gaudir dels solos que els membres de la banda ens van oferir i d’un públic entregat que tenia ganes de diversió a aquelles hores de la matinada.
Però el millor estava per arribar. Capital Cities, un grup que tan sols té un disc editat, el fantàstic In a Tidal Wave of Mystery i que et conquista des del minut 1.
La majoria de gent els coneix gràcies a Safe and Sound, però les altres cançons del disc, com One Minute More o Kangaroo Court van entrar molt bé, tant als que ja les coneixíem com als que les van descobrir.
Una festa gran, que per desgràcia es va acabar. I és que, és el problema de tenir només un disc editat. Amb alguns covers i amb un remix final de Safe and Sound va allargar-se tant com va poder, un concert que molts hauríem volgut que no acabés mai.
Capital Cities finalitzaven el seu concert més enllà de les 4 de la matinada, moment on molts vam marxar del recinte. I és que l’endemà la festa seguia!
I ho feia pocs minuts després de les 6 de la tarda amb els alemanys Milky Chance, una banda que combina la música electrònica amb tocs de folk.
La majoria dels assistents, sabien de l’existència del grup, gràcies al seu èxit Stolen Dance, que es va fer tips de sonar a les ràdios de tot el país, durant la temporada passada.
Tothom esperava el moment precís per treure les seves càmeres o telèfons mòbils i enregistrar la cançó. Més d’un va haver de parar de gravar, en adonar-se que la que sonava no era Stolen Dance i és que la formació té alguns temes bastant similars i feien despistar a més d’un.
Al final de tot però, va arribar!
Com també va arribar a sobre l’escenari, una bona quantitat de sostenidors que el públic femení (i potser també masculí) li llançaven al cantant.
El dissabte va ser el gran dia de la música negra i la primera de les referències va ser Emeli Sandé, que va obrir el seu concert amb la fantàstica Heaven, una de les cançons incloses en el seu únic disc, Our Version Of Events.
Al llarg del concert, vam comprovar el seu gran registre vocal, com va demostrar amb temes com Read All About It.
No va ser l’única peça en la qual Sandé es va posar al públic a la butxaca, també ho va fer amb Next to me o una de les més recents What I Did For Love, tema que forma part del darrer disc del francès David Guetta.
Esperem amb moltes ganes el seu nou disc!
De l’escenari Estrella, vam desplaçar-nos un cop més al PayPal, ara per veure Aloe Blacc, que va demostrar perquè és un dels vocalistes amb més registres del moment. Tant et pot deixar anar una balada, com fer-te ballar, cantant o moure el cos sense parar.
Allà va sonar el seu gran èxit I need a dollar, amb gran reacció per part de tots i que va sonar en una versió més llarga, gràcies als solos dels músics que l’acompanyaven o a la necessària participació del públic.
Un altre moment destacat va ser amb The Man, l’homenatge al tema Your song d’Elton John.
A les 10 en punt, era l’hora per l’inici del concert d’un altre dels plats forts de la nit, Ms Lauryn Hill, una de les veus de Fugees, que actuava a Barcelona a l’escenari Estrella, però no va fer honor al nom i va oferir un concert d’allò més desmenjat. Primer fent esperar al públic més de 45 minuts, després per passar-se bona part del show asseguda a una cadira, més tard per dirigir-se de mala manera a la resta de músics amb la tovallola que portava a la mà o per més inri, per fer callar al públic quan tot emocionat entonava el Killing me Softly.
Res a dir de la seva bona veu, però aquests aires se’ls podria estalviar, més que res perquè no donen bona imatge a un festival on no estem acostumats a aquestes actituds prepotents.
Per cert, que tot i començar més de 45 minuts més tard, el concert no va acabar-se 45 minuts més tard, oferint un show d’uns 60 minuts a molt estirar.
Necessitàvem treure’ns el mal sabor de boca de la diva i vam dirigir-nos un cop més a l’escenari PayPal, ara per escoltar reggae de la mà de Damian Marley, el primer dels noms que es van presentar en el festival.
Marley va venir amb un bon grapat de músics, alguns dels quals no van parar de repetir, Barcelona, Spain!, al llarg del concert. Almenys sabien a la ciutat que actuaven! Ja és molt.
Musicalment, tot correcte i escènicament podríem destacar la quantitat de fum que hi havia.
Pocs minuts després de la 1 de la matinada, van pujar a sobre l’escenari Estrella, Franz Ferdinand i Sparks, amb el seu nou projecte FFS, preparats per fer sonar les seves guitarres, en una de les poques actuacions rockeres del festival. I en teníem ganes.
Al llarg del concert, es va notar com es divertien cadascun dels membres de la banda i la bona relació que hi havia entre ells.
Per altra banda, des de baix, les cançons del projecte FFS van ser ben rebudes, no tant les de Sparks i molt més les de Franz Ferdinand. Per tant, en aquest sentit, poques sorpreses.
Musicalment, res a dir, tot va ser perfecte, bons músics, bon so, bon ambient i una manera perfecta de tancar una jornada musical, després de prop de 9 hores de concerts.
Diumenge el Cruïlla ha comptat amb grups de la talla d’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, Asaf Avidan o els guanyadors del concurs de covers que van organitzar, La Folie i els grans Sense Sal, una d’aquelles bandes que sempre ve bé veure en directe.
Un any més el Cruïlla supera amb nota unes jornades de música, que van aplegar més de 22.000 persones el dissabte, aconseguint el rècord de les 8 edicions de festival. I un total de 46.000, en la seva totalitat.
Aquest any el festival ha introduït com a novetat, aquest sistema de pagament a través d’una polsera, que ha estat més còmode. L’únic “però” que els hi poso, és la falta de personal en la zona dels bars, que va provocar moltes cues en alguns moments de la nit.
Per la resta de coses, el festival continua diferenciant-se de la resta, per la seva varietat d’estils musicals i per aplegar persones de tot tipus i amb gustos ben diferents.
Marc Clapés
