Carrie, la mare de Sufjan Stevens va morir el 2012. Va ser una persona amb greus problemes mentals i d’addiccions. Per aquests motius, Stevens no va conviure gairebé mai amb ella. No estem fent premsa groga, sinó explicant la temàtica del disc Carrie & Lowell, el que ha vingut a presentar a Barcelona l’autor de Chicago. En aquest disc, el multiinstrumentista es recrea en la seva vessant indie folk més pur, defugint les marejades sonores a què ens tenia més acostumats en els últims treballs.
Per entendre el concert, cal imaginar-se l’auditori del fòrum gairebé ple, i en complet silenci.
Tothom se sabia les cançons, però ningú les cantava. Gairebé ningú mirava l’smartphone, ni tan sols per fer fotos. Emoció continguda, a l’escenari i a platea. Entre cançó i cançó, aplaudiments fortíssims, i prou. Fascinació, un aire de missa o de tragèdia grega. Al finalitzar la primera part amb una versió aterridora i sorollosa de “Blue bucket of gold”, el públic en ple s’aixeca dempeus per aplaudir amb totes les forces. Stevens, visiblement emocionat, agraeix a tothom que “hagi estat present” durant tota l’estona.

Fins aquest moment, el de Chicago s’ha obert emocionalment en canal, i ha proposat un viatge cap a la seva pròpia infantesa, els seus records i el seu paisatge, sense esquivar les profunditats ni el sofriment.
Es fa difícil explicar el que han fet Sufjan Stevens, i la seva banda de quatre músics, sobre l’escenari. Es pot parlar d’elegància, virtuosisme, perfecció tècnica, creativitat, talent i mil coses més. Bellesa i dolor. Preciosisme. Es pot parlar de com les cançons s’estiren o es contrauen de manera sorprenent, i sempre sembla que sigui la millor opció. Pausa i dinàmica. Els elegantíssims visuals i jocs de llum eixamplen i completen l’experiència sonora. Harmonies vocals angelicals i terribles. El ritme és lent però implacable, i s’arrossega lentament cap a punyents i escasses catarsis.
Molt difícil destacar cap cançó, però commouen especialment  “Should have known better” (Be my rest, be my fantasy…Nothing can be changed) o “Dead with dignity”. “All of me wants all of you” o “No shade in the shadow of the cross” també brillen amb llum pròpia, però és injust destacar cap cançó.

Les paraules es queden curtes. Un espectacle per digerir, més que no pas per intel·lectualitzar. Un espectacle d’una peça, però d’una bellesa fugissera, que sembla ressonar a les cúpules de la consciència humana.
Si la primera part del concert ha estat una articulació en directe de l’últim disc, amb poques referències a la seva discografia anterior, als bisos hi ha temps per recordar temes d’etapes anteriors, com “To be alone”, “John Wayne Gacy Junior” o la lluminosa i populista “Chicago”, interpretada en una nova versió, més coherent amb la nova línia de contenció emocional. En acabar, comunió total entre l’artista i el públic, que s’agraeixen mútuament l’experiència viscuda.
Possiblement, serà un dels concerts de l’any a Barcelona. I Sufjan, un dels artistes de la nostra vida. Poca cosa més a dir.

Fotos: Dani Canto
Vídeos LiveMusiChannel