Avui anem a la carrera. No esperàvem que la zona d’aparcament, més propera a l’Auditori, estigues tallada (demà hi ha una cursa). Els nervis comencen a sentir-se doncs ja hem fet algunes voltes i no hi ha manera. L’única cosa que em tranquil·litza una mica és el record del diumenge de Camaleons, amb un ple fins a la bandera i tothom facilitant-nos la tasca, tant com van poder. Tinc molt clar que podrem gaudir de valent en un teatre amb una acústica excel·lent, amb un grup ple d’energia  i amb un format 3D, tant excel·lent com la Banda Municipal de Barcelona i el cor d‘Obeses.  Per fi, quan ja estava pensant que faríem tard, trobem plaça i just al costat però això no impedeix que arribem mentre estiguin cantant Viru$ a la que segueix Nata Muntada, ambdues de Monstres i princeses (Música Global).
El primer que em crida l’atenció és la calidesa que desprèn la platea de la sala, que s’ha transformat en una sala-cabaret amb taules, espelmes i  la gent gaudint d’ Obeses prenen una copa. Des d’on estic, puc veure nens entre el públic, cosa que no em sorprèn gens sabent el tipus d’espectacle. Jugo amb avantatge doncs vàrem estar a l’estrena del disc a l’Auditori de Barcelona i conec bé les cançons del disc. 
El silenci amb què s’escolten les cançons només es trenca pels aplaudiments finals, que serveixen  de benvinguda a la següent cançó Botifarra amb seques, de Zel (Música Global). Cada “prou” es transforma en un clam i de seguida que animen a fer palmes, la sala obeeix a l’instant. Tot seguit, després d’agrair la nostra assistència, l’Arnau Tordera, dedica la següent cançó, Guapo! de Monstres i princeses (Música Global) a tothom que ha vingut, i puc veure al cor d’Obeses cantant amb boes de colors al coll.
La festa ja ha envaït el teatre. Tots canten les cançons des de la primera paraula i així escoltem Brindem, Brindem, la Rumba de l’avorrit i Em deixaré bigoti, totes de Monstres i princeses (Música Global), i en la que l’Arnau demana un aplaudiment pel guanyador del concurs de bigotis, que el grup va proposar a les xarxes, i que ha estat premiat amb les entrades del concert.
Els focus morats il·luminen tènuement l’escenari i als músics, posant la pinzellada tendra que cal per endolçar el moment i escoltar La cançó dels amors entrellaçats, de Monstres i princeses (Musica Global), seguida de Com la sal al mar, de Zel (Música Global), i que dóna pas a Rosó (Pel teu amor), la versió de la coneguda cançó, de 1922, que van fer pel CD de la Marató de TV3 de l’any passat, i on l’Arnau aprofita per despistar a tots fent un amago d’inici, que ens arrenca un somriure. 
Després d’aquest moment, tan càlid i suau, cal reprendre la força i potència del concert i, així, comencen els acords de L’ària du l’hermafrodite, d’ Obesisme il·lustrat (Música Global), que és acompanyada per, la que em sembla, l’ovació més sonora de la nit i que dóna pas a La dotzena campanada i a l’esperada  El monstre de l’armari, ambdues de Monstres i princeses (Música Global), i amb el popular monstre ballant entre les taules.
Els llums s’encenen i anuncien la mitja part. El petit descans que, molta gent aprofita per sortir de la sala i el grup inverteix per canviar-se de roba.
Finalitzat el descans, la Banda és la primera a situar-se novament a l’escenari. Els llums es tanquen. Es fa el silenci. Tothom té clar que per fi ha arribat el moment de La llegenda de la rosa i el drac, de Monstres i princeses (Música Global), i que avui estrenen per fi.
Comencen a sonar els primers acords. Tothom crida “Armengol, Armengol!! L’Arnau Burdó, als teclats, arriba convertit en un bufó, per cantar-nos la història. Els aplaudiments i crits de la sala, sols se silencien quan ens pregunten si “voleu canya” i comença a escoltar-se la cançó. Amb l’Arnau Tordera, convertit en Sant Jordi, hem gaudit i escoltat atentament l’opereta, d’uns 23 minuts, que han passat volant abstrets com estàvem amb la història.
La recta final del concert arriba de la mà d’ Ens hem alçat, Mammi , on tornem a veure al cor d’Obeses amb les boes de colors i amb barrets de copa i, després de saludar i amb tots els assistents en peu, ovacionant-los, ens regalen un últim bis, tornant a repetir El monstre de l’armari que posa la tanca d’or a un concert carregat d’emocions.
Fotos: Carles Segura

Xus Mas