Feia 4 anys que Simple Plan no actuaven a Barcelona, i l’excusa va ser la presentació d’un nou disc anomenat Taking One for the Team, segurament el pitjor treball de tota la història de la banda canadenca.
El disc s’havia posat a la venda feia pocs dies abans del concert, i la majoria dels assistents encara no se sabien algunes de les cançons noves que van interpretar, que finalment només van ser 4. Crec que la persona que se sabia absolutament TOTES i cadascuna de les cançons fil per randa, va ser la que tenia just al costat, amb una cervesa a una mà i el mòbil a l’altra, i que no va parar de cantar des del minut 1 totes les cançons. En alguns moments, escoltava més la seva veu, que no pas la de grup.
Abans de Simple Plan, vam poder veure un parell de grups teloners, The Bottom Line i Ghost Town, aquests segons sí que van poder tocar a Barcelona i van deixar al públic ben a to, per a l’arribada dels canadencs.
- Publicitat -
El concert va començar amb una de les noves cançons, Opinion Overload, però la cridòria important va arribar amb les primeres notes de Jet Lag, una d’aquelles cançons que fan embogir a tothom. Després vam poder vibrar i sobretot saltar amb Jump, i amb una versió de I gotta feeling de Black Eyed Peas, que tampoc hagués passat res si no hagués sonat.
I’d Do Anything, va tornar a desfermar la bogeria, sobretot entre els seguidors més antics de la banda, aquells que van descobrir l’època més canyera del grup i que va agrair que rescatessin les primeres peces d’aquells joves, que ja no ho són tant, però segueixen igual d’explosius i festius a sobre l’escenari.
Després van sonar Boom i The Rest of Us, que van continuar amb una de les preferides de tothom, Welcome to my life, una de les cançons més radiades del grup. I ja que fem menció a la ràdio, per primera vegada en tota la història del grup, el nou disc, no ha sonat amb gens d’intensitat a la majoria d’emissores del país, potser per això, van optar per rescatar tantes cançons antigues.
Your love is a lie, i la nova Kiss me Like Nobody’s Watching, van donar pas a un altre moment totalment innecessari, les versions de Uptown Funk de Mark Ronson i Bruno Mars i Can’t feel my face de The Weeknd. Amb una banda, que té tantes cançons, haver de recórrer a dos hits actuals per omplir el repertori, em va semblar totalment prescindible. En el seu lloc, hauríem pogut escoltar qualsevol de les bones cançons que no van sonar, com When I’m Gone o Addicted.
Per sort, després van sonar dues potents peces, com Can’t keep my hands off you i Summer Paradise, amb pilotes gegants, que van fer divertir una estona a tot el públic al recordar l’època estiuenca.
A la recta final, van sonar Nostalgic i la fantàstica Crazy, abans de rematar-ho tot amb la no menys fabulosa I’m Just a Kid, una d’aquelles cançons que el dia que deixin de sonar, serà un autèntic pecat.
Després d’abandonar l’escenari menys d’un minut, van tornar per tocar els habituals bisos, començant per la potent Shut up i seguint per una peça que han rescatat en aquesta gira, Perfect World.
El moment tendre el va posar This Song Saved My Life i la festa canadenca, va acabar com no podia ser de cap altra manera, amb Perfect, que per alguns va ser la paraula per definir aquella nit.
