Projecte Mut bufa les espelmes a la Sala Luz de Gas de Barcelona. Celebren
que ja fa deu anys que van engegar i presenten “10 anys i bons”, un
disc amb algunes de les seves cançons més significatives amb col·laboracions
d’artistes com Els Amics de les Arts, Gerard Quintana o Maria del Mar
Bonet. 
El concert, camuflat de festa d’aniversari, comença amb “Tu
ja m’entens”, “A la muntanya” i “L’home de goma”. Sota
el seu famós barret de palla, que recorda un article de Josep Maria de Sagarra
del 1929, David Serra (cantant i compositor) dóna les gràcies al públic:
“sou el millor regal. Un aplaudiment per tots vosaltres”. I arriba el
primer convidat de molts. Miquel Gil i la seva veu potent acompanyen al grup
per interpretar “Terra Natal”; després, Sanjosex, que pateix per no
oblidar la lletra d'”Una cosa”. 
El grup eivissenc va cançó rere cançó, amb molt poques pauses. El
públic s’anima alhora que demana més cerveses. La decepció de la nit és quan es
toca “No donis il·lusions al meu cor” sense Blaumut. Era una de les
cançons del disc que més s’havia difós i ara hi falta una part. Potser per això
Serra busca complicitat: “a mi m’agrada especialment, a veure si
coincidim”.
El disgust s’esvaeix aviat. Puja a l’escenari Cris Juanico, que confessa
“estar enamorat de sa lluna”, tant que no té paraules per
descriure-la. I la banda ja comença amb els primers acords de “Sa lluna de
Formentera”. El clima canvia. El cantautor menorquí es porta la mà al cor
i, la noia del meu costat, que grava la cançó amb l’smartphone, somriu
emocionada.
Encara amb llàgrimes als ulls d’alguns dels assistents, es proposa
el primer brindis:  “Amics, salut i
a fer-ho molt!”. És el preludi de Xarim Arasté. El públic aplaudeix
incrèdul a les fascinants habilitats del músic de Flix. Sense pretendre-ho, eclipsa
per complet a Lídia Guevara, la següent convidada, que no va sap connectar amb
el públic després de l’exhibició musical. S’ha de conformar amb quatre aplaudiments de
protocol.
En un moment determinat l’escenari queda pràcticament buit. Només veiem el bateria, que comença un solo. Un parell de
minuts després entra Joan Barbé (segon cantant, guitarrista i compositor) amb
més percussió. Tots dos acaben tocant, amb els bastons de la bateria, a terra o
a la barana de l’escenari. El so i l’habilitat encurioseixen, inquieten però agraden. Crits, xiulets i ovació.

I ara sí: el gran pastís amb dues espelmes, un 10. El grup fa
veure que es sorprèn i les bufa. Havent justificat el concert, arribava la
tralla final: “Que mos donin”, “Alegria” (“ens vam
inventar una jota eivissenca”, presumeixen) i “Jo tinc una
enamorada”, que el públic de Ses Illes canta de dalt a baix. Tanquen amb
el seu hit, “Una nit artificial”. Probablement, un bon resum de què
són les festes d’aniversari: forçades, a vegades una mica falses, però  també emotives i divertides.
Abraham Orriols