Les portes del Pla d’en Sala obrien a les quatre de la tarda per rebre els més matiners i entusiastes que venien disposats a fer front un sol abrasador. L’organització va crear encertadament l’espai “Refresca’t”, una espècie de túnel de rentat humà amb ventiladors que llençaven aigua polvoritzada. Les Roba Estesa van ser les primeres a pujar a l’escenari per activar tothom amb el seu particular folk calentó. Suu i Ju, dos noms fonèticament fàcils de confondre, eren les dues següents artistes que continuaven el programa a mesura que el públic anava omplint les portes del festival.

Tot i que l’organització va voler crear un cartell i un festival amb perspectiva de gènere, no van ser prou agosarats per poder situar-les en una posició més digna i no amagar-les a les hores de menys audiència. Posar els tres grups femenins a l’inici del festival no es pot negar que és força descarat.

El 2014 amb la dissolució d’Obrint Pas ben poc s’havia d’imaginar Xavi Sarrià que podria actuar al Canet, però amb un projecte renovat i engrescador, el cantant valencià ha reeixit en una posició privilegiada. “Amb l’esperança entre les dents” és l’espurna del projecte en solitari que va aconseguir enganxar al públic fins al punt que ‘Despertem’ en directe agafa rictus d’himne. Aquest any ha presentat 5 senzills amb El Cor de la Fera, la nova formació amb la què el projecte pren plenament sentit, una formació potent i diversa amb la qual Xavi Sarrià s’hi troba molt còmode.

- Publicitat -

La Companyia Elèctrica Dharma va començar l’actuació des del públic amb la mítica ‘Presó del Rei de França’ en una versió poc usual acompanyats dels Perkutes de Canet. Els germans Fortuny ja omplien el Pla de’n Sala als anys 70 i ho van tornar a fer, ara amb un directe força explosiu per presentar el seu últim disc, ‘Flamarada’. El moment emotiu va arribar quan van pujar a l’escenari dues germanes de Jordi Cuixart, Esther i Neus, i un dels nebots del president d’Òmnium, Pol, per interpretat ‘Resistir és vèncer’, el poema que  Jordi Cuixart, va escriure des de la presó.

Un JM Mainat completament desfermat portava el seu habitual show del Canet Rock per cantar temes versionats en clau de política i actualitat. Per acabar 20 minuts d’actuació excessivament delirants es va acomiadar amb un clàssic de La Trinca que actualment ha pres molt sentit i protagonisme, ‘Passi-ho bé’.

Queia el sol i era el moment en què Buhos portaria “La Gran Vida“, un directe que faria vibrar a tothom més propi de les 5 de la matinada que no de les 9 del vespre. ‘Volcans’ aconseguia embogir un públic que havia escoltat “la cançó de l’estiu 2018” fins a la sacietat. Un mar de llums es produïa per fer honor a ‘Barcelona S’il·lumina’ i ‘Connectats’, l’últim tema que han estrenat abans d’aquesta parada merescuda, tenia una gran rebuda entre el públic.

‘E lucevan le stelle‘ (‘I lluïen els estels’) de l’òpera ‘Tosca’ de Puccini sonava pels altaveus de Canet, una ària que desconcertava i posava en tensió el públic a parts iguals però així és com comença el directe “Som” d’Els Pets i ràpidament tothom cridava en veure’ls i pronunciar allò de “Som Els Pets de Constantí i visca la mare que ens va parir”. Amb ‘Jo vull ser rei’, feien treure la samarreta de tot el públic i, reivindicatius com sempre s’han mostrat, recordaven que “no hi som tots falten els Presos Polítics“.

Amb auriculars i ulleres futuristes La Casa Azul pujava a l’escenari de Canet per presentar l’esperat disc “La Gran Esfera”. El líder del grup, Guille Milkyway, ja havia expressat la seva sorpresa en trobar-se en un festival on pensava que no hi encaixaria però res més lluny de la realitat el públic es va bolcar amb l’actuació exquisida de la banda d’indie pop. El moment més àlgid va ser en interpretar el que s’ha convertit en la seva cançó insígnia des de fa 10 anys, ‘La Revolución Sexual’. Amb una tònica revolucionària Guille Milkyway va fer apologia de la desobediència contra totes les injustícies i apel·lant a les llibertats.

Passada la mitjanit era el torn d’Els Catarres en el que és el seu segon any girant amb “Tots els meus principis”. ‘El setge’ va tenir una dedicatòria especial “als que lluiten contra el feixisme”. Durant tota l’actuació van fer un repàs a la seva discografia com ‘La Porta del Cel’, que va servir per concloure l’actuació.

 

Els “Fans del Sol” aterraven a l’escenari per explotar al màxim aquest nou disc que ha sigut una revelació. Oques Grasses va plantejar un directe per quedar-se sense alè, un “només èxits” que es va fer curt. Amb ‘Els passos importants’ tothom es va treure la samarreta altra vegada per demostrar aquesta celebració de la vida. I els virals com ‘Torno a ser jo’ oIn The Night‘ van aconseguir l’èxtasi col·lectiu, l’actuació va finalitzar ballant la coreografia d’aquesta última.

Tot seguit La Pegatina arribava amb les intencions molt clares en el seu primer tema, ‘No Som d’Aquí’ (“no volem anar a dormir”). Els de Montcada i Reixac no semblaven pas cansats després de girar durant tres dies seguits recorrent mitja península, des de Màlaga fins a Canet fent parada a Madrid. No es pot negar que tenen un directe explosiu i allí on van intenten portar un fragment de “La Fiesta Más Grande del Año” que van fer al Wizink Center per celebrar el 15è aniversari. Coreografies perfectament estudiades, un vestuari amb personalitat, una sonoritat molt treballada, efectes de llum i, a més, s’hi troben molt còmodes. No hi va faltar una versió de ‘Aloske‘, tots sobre caixons per interpretar un tema en acústic i pausat. Un contrast amb el què vindria a continuació quan Rubèn, seguint la tradició, es llençaria sobre el públic. La sorpresa va arribar amb Maricarmen quan van inundar l’escenari d’amics i companys de professió per transportar la festassa del públic a la tarima.

Zoo es troba en un estat de forma excepcional i després de l’aturada de La Raíz s’han convertit en el grup emblema del País Valencià al Principat i en un referent a tota la península. Lletres rebels i ritmes electrònics són el còctel perfecte per fer saltar el públic. ‘Ventiladors’ o ‘Estiu’ són autèntics hits dels de Gandia i ‘Esbarzers’ va servir per tancar l’actuació.

Venimos en són de guerra’, així començaven Itaca Band un directe per presentar “La Lengua de los Pájaros, el seu últim treball. Enèrgics i amb un so molt sobri van aconseguir mantenir connectat el públic. Com és habitual, a Temerario van fer una lluita entre el cantó dret i el cantó esquerre de l’escenari. I ‘Todas Nuestras Luchas‘ va servir per tancar el que seria la penúltima actuació.

Finalment, arribava el moment més desitjat de la nit (o del dia), quan el sol tornava a il·luminar les més de 20.000 veus que s’havien congregat per cantar amb Doctor Prats. Després de més de 12 hores de música en directe ningú es volia perdre aquest moment màgic en què el sol despunta i crea una aura màgica. Els de Terrassa van aixecar un públic que es resignava a mostrar-se cansat per finalitzar una nit que s’havia allargat fins l’endemà.