Feia setmanes que la Sala Razzmatazz estaven totes les entrades exhaurides per veure els Stereophonics en directe i això que aquesta vegada només hem hagut d’esperar dos anys des de la seva última visita (l’altra vegada feia 10 anys que no trepitjaven la capital catalana).

Es notava quan s’aproximava l’hora del concert que la gent tenia moltes ganes d’escoltar els nous temes del grup, així com aquelles peces que els han convertit en una de les bandes de rock alternatiu més destacables dels últims anys. A les 9 en punt van saltar a l’escenari per fer-nos viatjar fins al 2013 i escoltar ‘Catacomb‘ una de les intenses cançons de “Graffiti on the Train”. Les primeres notes de ‘Superman‘ feien embogir a la concurrència, que tenia moltes ganes de ballar sense parar al ritme de les cançons. ‘I Wanna Get Lost With You‘ seguiria fent-nos moure intensament i gaudir d’una nit que es preveia intensa i sense pauses.

I no ens equivocàvem, ja que en les pràcticament dues hores que va durar el concert va haver-hi poques interrupcions ni gaires discursos per part de Kelly Jones. Tan sols durant els bisos es va deixar anar una mica quan va llegir una pancarta entre el públic on li reclamaven ‘Born to run’ del Bruce Springsteen.

No va ser fins després de ‘Maybe tomorrow‘ quan va sonar la primera cançó del nou disc “Kind”, es tractava de la fantàstica ‘Bust this town‘, que donava pas a ‘Fly like an Eagle‘.

El públic es va mostrar entregadíssim i bastant respectuós, tret dels moments on sonaven cançons més tranquil·les, on es feia molt difícil de gaudir de la veu del cantant, a conseqüència dels quatre que sempre hi ha a tots els concerts i que els hi encanta cridar quan hi ha silencis, negant la possibilitat de fer més màgics aquells moments més íntims que els músics ens volen regalar.

El grup escocès va fer un recorregut musical per alguns dels seus treballs més destacables com “Keep the Village Alive”, “Just Enough Education to Perform” o “Language. Sex. Violence. Other?”, però s’ha de reconèixer que bona part dels assistents també van gaudir amb algunes de les noves cançons i és que no sabem exactament quina és la fórmula que tenen els Stereophonics, però totes les cançons tenen alguna particularitat que les fa úniques i especials.

Els bisos van iniciar-se amb ‘C’est la vie’ i van acabar amb la sensacional ‘Dakota’, que va acabar d’ensorrar la sala Razzmatazz, que va muntar una discoteca improvisada en els més de 5 minuts que va durar la cançó.

El 2020 ha començat amb molt de ritme gràcies als Stereophonics. Que continuï la festa!