No agafa a ningú per sorpresa dir que Stay Homas són, molt probablement, el fenomen musical més sonat de l’any. Si més no, al nostre país.

El Guillem, el Rai i el Klaus conformen una d’aquelles històries que recorden a la frase d’una cançó de Nueva Vulcano: todo vino por la broma”. I és que realment ni ells mateixos pensaven que quan van “composarun bossa nova “conyera” sobre el coronavirus arribarien on han arribat.

El que va començar com un divertiment que tres amics van començar a practicar durant el confinament ha acabat convertint-se en la banda sonora del confinament de desenes de milers de persones. I així ha quedat demostrat, amb dos sold outs al Festival Grec.

Ara doncs, hem de parlar i veure com els hi ha sentat el desconfinament a Stay Homas. Si han sabut sortir de la seva terrassa i començar una carrera com a grup amb totes les lletres. De moment, puc avançar que el resultat ha estat fantàstic.

Fent un repàs de gairebé totes les ‘Confination Songs‘ -només se’n van deixar sis en el tinter- Stay Homas van defensar un concertàs d’hora i mitja on el públic es va entregar des del minut 1. I és que la gent hi anava amb ganes, amb moltes ganes.

Poder viure en directe totes aquelles cançons que et van acompanyar durant els durs mesos de confinament era una experiència única per a qui realment hagués connectat amb els Homies. Aquest és el meu cas.

Era inevitable que els temes no et transportessin a un temps anterior, d’enclaustrament i d’incertesa. No obstant això, poder viure ara aquestes cançons en un context com el del Festival Grec era una experiència renovadora. Era gairebé simbòlic, veure com aquelles cançons que es van fer en un confinament ara s’estaven cantant en un amfiteatre amb gent de veritat, ballant i gaudint com ara costa de recordar.

Menció especial aquí al respecte i la responsabilitat del públic amb les mesures de seguretat, i al Grec per haver creat un espai i totalment segur.

Ara en clau més analítica, Stay Homas van defensar un molt bon concert. Van sonar realment bé, tenint en compte que, literalment, l’únic instrument constant que sonava era una guitarra, i que era el seu segon concert. I, per sort, van fer les cançons en la versió original, la de la terrassa. I això s’agraeix moltíssim.

A banda d’això, les col·laboracions amb les que va comptar el concert van ser esplèndides. Cada cop que sortien els artistes a l’escenari era un “subidón” total. I, per l’amor de Déu, va ser una benedicció poder escoltar la veu de la Sílvia Pérez-Cruz. De veritat, la veu d’aquesta dona és de les millors coses que li han passat a l’ésser humà.

En definitiva, el concert dels Stay Homas va ser pura emoció. Va ser retrobar-se amb el
“jo” de fa uns mesos, va ser riure amb els moments més hilarants de la nit i plorar en pensar amb aquella persona a qui li cantaries cada dia de la teva vida les cançons dels Homies.