Foto: Facebook Palau Sant Jordi

A ple 2019 és impossible no saber-ne res de l’existència d’Ed Sheeran. El cantautor anglès porta ja una dècada de conquestes a les llistes d’èxits d’arreu del món, i Barcelona també ha sucumbit a les seves melodies aquesta nit. Ell i la seva guitarra han aconseguit reunir més de 50.000 persones de totes les edats, sexes i religions a l’Estadi Olímpic Lluís Companys. I és que la seva música sincera i senzilla ha pogut superar qualsevol mena de barrera cultural o ideològica, i avui en dia són pocs els que poden reunir la quantitat i la varietat de persones que Ed Sheeran ha congregat avui a Montjuïc.

Per escalfar motors, dos convidats han fet més amena l’espera abans del plat fort: Zara Larsson i James Bay. La sueca ha sigut la primera a aparèixer sobre l’escenari amb un gran cartell amb el seu nom de fons, perquè així ningú se n’oblidés. I és que sembla que últimament el nom de Zara Larsson hagi desaparegut del mapa mediàtic, tot i que no fa massa ha tret material nou força interessant. La cantant ha defensat amb fermesa el seu repertori, començant amb el seu èxit “Symphony” i tancant amb la ballable i, per sempre més recordada, “Lush Life”.

El segon corredor ha estat James Bay, el cantautor anglès que guarda trets més que similars amb el “gran artista” de la nit. La veu de James Bay és meravellosa, l’ha lluït en més d’una ocasió al llarg del seu espectacle i el públic l’ha rebut com qui rep el nèctar dels déus. Al llarg dels 45 minuts de directe ha “bordat” cançons com “Let it go” o el seu gran èxit “Hold back the river”, acabant el concert ben amunt. 

- Publicitat -

Llavors, i amb quasi un quart d’hora de retràs, ha aparegut “l’home” que tots estaven esperant, Ed Sheeran. Començant amb l’himne “Castle on the hill” s’ha posat a totes les persones que emplenaven l’Estadi Olímpic a la butxaca. A continuació ha explicat la màgia del seu directe, ha mostrat el seu sistema de loopers: uns aparells que repeteixen les peces de música que ell toca ad infinitum.

I és que la màgia del pèl-roig és només apreciable veient-lo i escoltant-lo en directe. En pocs segons és capaç de crear tres o quatre peces de guitarra i veu que, un cop superposades, sonen com si una banda de diversos músics l’estesin acompanyant a dalt de l’escenari. Veure una sola persona fent cantar i ballar a tantíssima gent, tan sols acompanyat per la seva guitarra, és un espectacle que costa d’imaginar a primer cop d’ull.

El concert ha anat agafant forma de la mà de temes com “The A team”, el qual li ha servit per fer una vista enrere a la seva carrera; “I Don’t Care”, la canço estrenada recentment co-composta amb Justin Bieber; o “Barcelona“, un himne que havia de tocar “obligatòriament” en aquesta cita.

El músic, però, no ha aconseguit mostrar el vertader potencial del seu directe fins que ha arribat l’esprint final de la trobada. Ha concatenat alguns dels seus grans èxits dels últims anys, cadascun cantat més fort que l’anterior. Cançons com “Galway Girl”, “Perfect” o “Thinking out loud” han fet vibrar l’Estadi sencer, ja que les més de 50.000 veus semblaven unir-se en una de sola.

Cal mencionar especialment la passió que ha despertat “Photograph” entre el públic i l’exaltació desmesurada que ha provocat “Sing”. De fet, aquesta ha sigut la cançó que ha tancat el concert abans del bis.

Entre crits de “No n’hi ha prou” o de “Shape of you! Shape of you!”, Ed Sheeran ha tornat a l’escenari per acabar de complir amb els desitjos del seu públic. Només han fet falta les primeres notes de la cançó ja mencionada perquè la pista i la graderia s’enfonsést en un mar d’aplaudiments. L’últim tema que el “rei dels loopers” ha decidit tocar ha estat “You need me, I don’t need you”, el qual ens ha deixat una visió bastant rapera i atrevida d’Ed Sheeran.

A tot això, cal afegir que el cantant havia actuat al Palau Sant Jordi feia dos anys, així que emplenar l’Estadi Olímpic no era una fita gens fàcil. Malgrat això, la (re)-trobada d’Ed Sheeran amb el públic barceloní ha estat celebrada per molts i aclamada per molts altres. Ha tornat a emportar-se al seu públic de viatge durant dues hores, de la mà de la seva guitarra, la seva veu i les seves cançons ja convertides en himnes intergeneracionals.

Ed Sheeran ja s’ha convertit en un dels músics comercials més importants del segle XXI, i amb raó. Veure’l en directe és una meravella, és una d’aquelles experiències que no poden ser explicades, s’ha de viure-ho per creure-ho.