No ens autoenganyem: el rock i el punk estan morts. Ja fa anys que el pop fàcil, el hip-hop, l’electrònica i (sobretot ara) el reggaeton i el trap estan dominant les llistes d’èxits i les modes musicals. No obstant això, de tant en tant, hi ha certs grups de l'”Antiga Escola de les Guitarres “que torna per publicar nou material.
Aquest és el cas de Sum 41, una banda canadenca que a finals dels 90 i principis del 2000 ho van “petar” amb grans temes com “Fat Lip“ o “In Too Deep“. L’esperit adolescent i rebel, juntament amb unes lletres i un posat despreocupat i esbojarrat, va ajudar a fer que la banda cresqués en popularitat en el sector jove i es consolidés com un dels grups de referència de l’escena “punk-pop” d’aquest període de temps. Sum 41 es pot comparar (i s’ha comparat molts cops) amb els seus grups agermanats: Blink-182, Green Day (el de finals dels 90), The Offspring o All American Rejects.
Avui, però, toca analitzar el seu últim disc. Un disc que, evidentment, dista força de ser com eren els seus àlbums de fa quasi dues dècades. Estem a 2019, i és totalment inviable intentar muntar un disc amb les mateixes bases i direccions que es muntarien a principis del nou mil·lenni. Sum 41 en són conscients d’això i, per tant, han intentat adaptar el seu estil al segle XXI. Ara bé, els hi ha quedat un bon resultat?
La resposta a aquesta pregunta és extremadament subjectiva. La meva és que sí, sí que els hi ha quedat un àlbum sòlid, amb matisos i força divers, però que tot i això, conserva la seva essència. No obstant, hi ha punts que Sum 41 no ha acabat de saber portar i que són força negatius pel que fa a la visió global del disc. Podríem dir que Sum 41 s’han adaptat al 2019 com un d’aquells pares que ja ronden la cinquantena i que, de cop, s’obren Instagram per semblar que encara mantenen l’esperit jove i els anys “no han passat per a ells” però que, en realitat, no en tenen ni punyetera idea de com funciona allò.
Tot el disc es baralla entre voler ser un “punki” acabat, amb bateries destructores i guitarres accelerades, i ser un disc de metal que faci de “headbanger” per a qualsevol que l’escolti. I a tot això, suma-li balades a piano i cançons amb efectes electrònics i digitals. Com es pot entreveure, la barreja és voluminosa i no sempre queda del tot bé.
La primera cançó, “Turning Away“ és una molt bona obertura, i es consolida com una de les millors cançons guitarreres d’aquest any. Fusiona efectes digitals i ritmes de punk-rock amb melodies que s’enganxen fàcilment i que conformen una molt bona forma d’entrar al disc.
Per altra banda, ens trobem que la cançó que la succeeix, “Out For Blood“, cau en un dels pecats més comuns dels grups punk-metal: tenir moltes semblances amb qualsevol cançó de Metallica, tant en les seves guitarres i melodies, encara que la veu sigui molt diferent de la d’en “Daddy Het“. Això sí, el solo de guitarra d’aquesta cançó és clavat al solo que faria Kirk Hamett si formés part de Sum 41.
Llavors arribem a la tercera cançó del disc: “The New Sensation“, que sembla treta de l’últim disc de Muse. És que aquest cas ja és molt descarat, la plagiada d’estil és més que evident i clara. Sembla totalment una cançó de Muse però amb un altre cantant. Les mateixes harmonies polifòniques, els mateixos ritmes a tercets de guitarra i bateria, els mateixos drops… Us recomano (si sou fans de Muse) escoltar aquest tema i comprovar-ho per vosaltres mateixos.
Quan arribem ja cap a la part de la meitat-final del disc ens trobem una cançó anomenada “Never There“, una balada a piano molt emotiva. Al principi, era molt escèptic i reticent sobre aquest tema, ja que em semblava que Sum 41 no podia fer una bonica cançó a piano. Afortunadament, estava equivocat; ja que els hi ha quedat una cançó prou correcta. No us espereu la cançó més bonica que s’hagi escrit mai (això no és Rex Orange County), però és un bon tema.
Per últim, em veig obligat a mencionar el desastre de cançó final que té aquest disc: “Catching Fire”. El tancament que proposa l’àlbum és força desil·lusionant, ja que ens trobem davant d’una cançó que no sap gaire bé què vol ser. A vegades recorda a Linkin Park, però just després es transforma en una cançó de pop fàcil que podria haver escrit perfectament Shawn Mendes. No acabo d’entendre perquè l’han deixat per al final de tot, ja que em sembla una de les pitjors cançons de tot el disc.
Així que ja ho veieu, sembla una missió impossible fer un bon disc de rock, de punk o de metal en aquests temps que corren. S’ha de valorar, però, l’intent de Sum 41 de recuperar alguna cosa que tenien ara farà uns 15 anys, però s’ha de puntualitzar també que no ho han aconseguit del tot.
No obstant això, tenir un disc d’aquest tipus a ple 2019 sempre és una bona notícia, encara que no sé fins a quin punt és saludable aquesta posició acomodada del tipus: “com que el rock ja està mort, qualsevol cosa que s’hi assembli o soni mitjanament bé ja és una gran fita”.
EL MILLOR:
Algunes de les parts instrumentals, com l’inici de “Turning Away“, o alguns solos de guitarra molt cuidats.
“The New Sensation“, encara que sigui un plagi descarat a Muse; i “Never There“, encara que sigui una balada força regular.
La portada del disc, que recorda a la portada del primer disc de Guns‘n‘Roses, o la de grups de metal i punk com Queens of the Stone Age o Blink-182.
EL PIJTOR:
Una sensació d’envelliment mal portat de la banda, que intenen mantenir-se tan joves i esbojarrats com fa 20 anys però amb unes arrugues evidents a la cara.
“Catching Fire”, un dels pitjors tancaments que he escoltat aquest any.
NOTA: 7
