Ahir la Ciutadella de Roses tenia una de les cites més esperades de tot el Festival Sons del Món. Ahir arribaven directament de Colòmbia el grup de pop Morat, un dels grups que més cançons ha portat a les llistes d’èxits hispanoparlant aquests últims anys i que ahir va aplegar a una gran massa de persones de totes les edats.

Tot i que la mitjana d’edat era força reduïda (el percentatge de nenes d’entre 12 i 18 anys era molt elevat), es podien veure tota classe d’assistents al concert. Des de pares amb els seus nens petits, parelles de ja més d’avançada edat que venien per cantar a l’amor i el desamor o grups d’amics i amigues que havien adoptat les cançons de Morat com a himnes propis.

I aquest és, de fet, el primer punt que em va sorprendre de la vetllada i el que per a mi és el més significatiu. La quantitat de tipus de persones i de finalitats que la música de Morat ha aconseguit arribar és realment lloable. Les seves cançons, a banda de ser èxits comercials facilets i festius, tenen aquella virtut d’incloure a una “població” amplíssima i de congregar-la en un mateix denominador comú: passar-ho bé.

No esperis de Morat poemes profunds amb lletres líricament impecables, ni tampoc grans invents transgressors pel que fa a les melodies i a la música. Però el que sí que se’ls hi pot reconèixer és que han sabut interpretar exactament què és el que el seu públic demanava. Han sabut entendre quin tipus de música s’ha de fer en aquest segle XXI per triomfar i com s’ha de fer. I això, amics i amigues, s’ha de valorar i reconèixer.

Cenyint-nos ara a l’estricte directe que es va viure la nit passada al festival Sons del Món, cal mencionar que Morat no va decebre. Amb uns potents baffles i un equip digne de qualsevol gran banda internacional, els colombians van interpretar els seus grans èxits de forma impecable. A vegades, massa i tot. Semblava en alguns punts que fos un playback de les versions d’estudi, ja que el directe estava tan preparat i aconseguit que costava diferenciar-lo dels temes del disc. Això ja és un fet de gustos personals, si prefereixes que el directe soni diferent de l’estudi o no, però en aquest cas, en què el públic simplement busca cantar a pulmó les cançons que tants cops ja han escoltat, crec que fer-ho igual que al disc és un punt a favor.

En definitiva, no cal buscar-li tres peus al gat. Morat són un grup que van al que van, i que tenen el públic que tenen. El seu directe feia honor al seu nom i realment no va decaure en quasi cap moment, però tampoc va deixar sense alè. No estem davant d’una banda que hagi canviat la història de música en llengua espanyola, estem davant d’una banda que ha tingut el talent, el do o la sort de ser els creadors de molts dels himnes festius d’aquesta generació.

A continuació, una sèrie de fotografies del concert:

Deixa el teu comentari!